Catalunya no és un país bilingüe

November 7, 2017 6:17 pm Published by Leave your thoughts

El debat sobre la llengua o llengües en un hipotètic Estat Català s’ha desenvolupat en gran part a partir d’una falsedat: que Catalunya és un país bilingüe. I no és bilingüe per diverses raons, la primera de les quals és que en aquest territori s’hi han generat tres llengües contemporànies: el català, l’aranès i la llengua de signes catalana. La segona és que no tota la població parla dues llengües: hi ha persones que saben almenys dues de les llengües oficials, hi ha persones que només en saben una i hi ha persones que no en saben cap, fet que no exclou que siguin poliglotes en llengües no oficials. Una altra raó és que a Catalunya hi ha parlants de moltes i moltes llengües que, com a catalans, també lluiten per construir un país de tots.

Quin tractament haurien de tenir totes aquestes llengües en una Catalunya independent? Pel que fa al primer grup, hem de tenir en compte que les tres llengües desenvolupades en el país són responsabilitat nostra i que totes tres es troben en una situació prou precària per entendre que cal la col·laboració de tots per revitalitzar-les. En el cas de la relació català-castellà, n’hi ha prou amb fer una mirada a les dades d’ús per adonar-se que anys i anys de política lingüística no han aconseguit equilibrar-les, i encara menys que els parlants de català (com d’aranès al seu territori) poguessin viure plenament en la seva llengua. Les aproximadament 300 llengües que s’han escampat arreu del territori hi afegeixen un element nou que, si sabem fer-ho bé, ens ha de permetre redefinir les regles del joc perquè ara ja no es tracta de bilingüisme –per més asimètric que es vulgui– sinó d’un territori amb una gran diversitat lingüística que ens aporta un gran potencial de coneixements i vincles amb el món.

Atesa aquesta situació sense precedents al nostre país, sembla evident que cal buscar solucions inèdites per aconseguir una societat cohesionada on no s’estigmatitzi ningú per raó de llengua i on es creïn camins que facin possible la reciprocitat i l’intercanvi. I un dels primers passos en aquesta direcció seria bandejar la mateixa idea d’oficialitat. El concepte de llengua oficial és obsolet en un moment on la diversitat lingüística està substituint la identificació d’una llengua amb una comunitat. La rigidesa del concepte no és compatible amb la flexibilitat que impliquen les noves llengües i el que ens caldria és substituir l’ideal monolingüista per un projecte de recuperació i revitalització de les llengües del país que en faria les llengües de tots perquè entre tots les hauríem salvat.

Categorised in:

This post was written by M. Carme Junyent

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *