Les llengües són símbols

November 7, 2017 6:14 pm Published by Leave your thoughts

És prou enraonat que la república ideal hauria de tendir a la mínima intervenció de l’Administració en els afers públics. En el camp lingüístic això s’hauria de traduir en l’abolició del concepte de l’oficialitat de les llengües, que és una institució arcaica i originada en els estats nació decimonònics. Però la república ideal és una façana de marbre inhabitable i la gent desenvolupa les seves activitats quotidianes al pati del darrere. I per aquest pati la gent s’hi passeja vestida, cadascú amb els seus draps, herències, vicis i sabates brutes. És important una declaració solemne d’intencions i un compromís constitucional.

Si no fem abstraccions de laboratori i trucs sofistes com ara apel·lar a un plurilingüisme —fruit de la immigració— encara minoritari, ens adonarem que Catalunya és un país bilingüe sense gaire marge de discussió perquè la majoria dels seus habitants són —o almenys ho declaren— bilingües. Això és un fet relativament nou: fa menys de cent anys el Principat era monolingüe. Però fa cent anys tampoc s’havia inventat la depilació làser i avui hem de ballar-la amb el que tenim.

I què tenim? Tenim un ordenament jurídic on sobre el paper el català i el castellà són cooficials però, altre cop baixant a la realitat, l’única llengua de coneixement obligat per la Constitució és el castellà. En la “negociació” del dissortat Estatut de Miravet, la part espanyola va ser especialment bel·ligerant en la no inclusió de l’obligatorietat del català perquè aquest sí que era un veritable canvi de rang. Un estatus vigent que converteix el català, a la pràctica, en una llengua suboficial. La preeminència del català com a llengua administrativa i en l’educació, doncs, s’ha hagut de basar en la concessió estatutària de la llengua pròpia —de la Transició, quan els càrrecs de consciència del franquisme encara eren frescos—, en el principi de territorialitat de la política lingüística catalana que se’n deriva i en la discriminació positiva. Són ressorts conjunturals i massa exposats a la feblesa autonòmica, no prou blindats a les envestides de la correlació de forces de l’Estat.

Per tot això, no és aventurat pensar que una oficialitat real en un nou Estat català, —amb poder efectiu, reconeixement internacional i presència a les institucions globals— seria un canvi d’estatus que, encara que no representés una recuperació immediata de la llengua a nivell de carrer, li proporcionaria una considerable injecció de vitalitat. I el que és més important: no a costa de negar per capritx o per cert ànim vindicatiu l’actual caràcter oficial del castellà. Si algun problema pot tenir l’Estat emergent —i això hem tingut 40 anys d’autonomisme per veure-ho— és la manca d’implicació dels sectors castellanoparlants més sentimentals i ideològics, l’espantall dels quals és l’hipotètic bandejament de l’espanyol de la vida pública. No tindria gaire trellat abonar aquests neguits conculcant la condició legal de la llengua castellana, vist que allà on cal actuar primordialment és en la condició de la catalana.

El missatge seria clar. Per a tots aquells —la majoria— per a qui les llengües són símbols, l’ordenament jurídic de català i de castellà no canviaria, i aquest últim veuria respectat i instaurat el seu nou estatus de llengua també pròpia del nou Estat. Hi guanyaríem tots. Sense que això hagi de suposar negar la condició vehicular del català, perquè ja se sap que després ve la norma universal de Romanones: facin vostès la llei i deixin-me a mi els reglaments.

Miquel Bonet és escriptor

Categorised in:

This post was written by Miquel Bonet

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *