Primus inter pares

November 7, 2017 6:19 pm Published by Leave your thoughts

La República Catalana no només ha de prosseguir la tasca de normalització lingüística realitzada –o intentada– per les administracions d’”autogovern” que l’han precedit sinó que l’ha d’aprofundir i completar per tal que els catalanoparlants puguin tornar a viure plenament en la seva llengua, com fa segles que no poden fer.

És per això que penso que o bé la Constitució o bé una Llei Orgànica posterior haurien d’establir que la llengua de l’Administració de la República –que no llengua oficial– fos la catalana, cosa que a la pràctica es traduiria en que el català seria l’idioma per defecte amb el qual els ciutadans del nou Estat es relacionarien amb els organismes públics (Agència Tributària, Seguretat Social, escoles i universitats públiques, cossos de seguretat, administració judicial…). Aquesta circumstància, però, no té per què anar en detriment dels milions de ciutadans de Catalunya que tenen llengües maternes diferents del català –no només l’espanyola. La legislació no imposaria una llengua única com passa actualment en molts àmbits sinó que només especificaria quina és la llengua predeterminada, permetent als ciutadans comunicar-se i fer gestions en l’idioma alternatiu que els resultés més còmode en la mesura del possible. Això dependria exclusivament no d’una voluntat política o personal com ara sinó només de la disponibilitat de documents traduïts a la llengua en qüestió i de funcionaris que la parlessin. Evidentment, per tal de garantir aquesta possibilitat el màxim possible, el coneixement d’idiomes hauria de ser un factor molt important a l’hora d’adjudicar una plaça a l’Administració, especialment si comporta una relació directa amb els ciutadans.

Pel que fa al paper del català a l’educació, tot i no tenir estatus de llengua oficial ni existir l’obligació de conèixer-lo, com és lògic l’idioma de l’administració també seria el vehicular al sistema educatiu públic de la República Catalana –amb una aplicació efectiva molt major que l’actual– i, dins el conjunt de coneixements necessaris per completar l’ensenyament obligatori, hi hauria un nivell suficient de competència en llengua catalana. Pel que fa a l’ensenyament d’altres llengües –espanyol, anglès, francès…– la Llei d’Educació de la República Catalana hauria d’establir, entre moltes altres coses, quines s’ensenyarien obligatòriament i quines serien optatives segons uns criteris que, al meu parer, haurien de mirar més per la utilitat i les perspectives de futur dels estudiants que no pas la ideologia, la història o la demografia.

Categorised in:

This post was written by Aleix Salvans

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *